XXIX Marató Popular de València, diumenge 22 de febrer de 2009

Hola a tots, amics. En aquesta, la meua tercera marató, no puc amagar l'alegria i satisfacció per haver aconseguit una marca que, sense ser ninguna cosa de l'altre món, m'ompli de felicitat, 3H 10' 15''. Si bé és el temps que calia esperar després de dos mesos de preparació, de varies eixides llargues, de 25, 30, 34 km i altres.

Però ja se sap, que a la marató ens pot passar de tot, i que no mai pots dir faré açó o alló. És una prova dura i llarga, on pocs arriben a meta sobrats de forces. Normalment el diposit ja està buit prou abans del km 42,195, i per completar el trajecte hi ha que traure d'on no queda res.

Ací, una horeta abans, amb amics del foro, i també amb Simó i Àngel, als quals vaig traure de casa a les 6:30 del matí en tall d'aparcar sense problemes. Com no podia ser d'altra manera, enmig de tots, la meua reina, Tina, que millorà també la seua marca, i que va estar en boca de tots els espectadors en tot el recorregut per sel molt estimada en este "mundillo" del atletisme popular. Exemple d'esportista i encara més de persona. Muaaaa

.

I més i més amics, Carlos-Bator, Maite, Tocha i Cía, Luis Gil, i mil etc's de bona gent. I què puc dir-vos? Doncs que va anar apropant-se l'hora de l'eixida, i seguint el guió, ens vam preparar amb l'equip, la vaselina, el xip, el dorsal, en fí, ja sabeu, tota la parafernàlia prèvia a la marató, i intentant contindre l'emoció de manprendre la dura pero al mateix temps emocionant prova de poder acabar la marató sancera.

I, "pum": ha arribat el moment. S'han acabat les congetures i les intrigues: "A còrrer s'ha dit". Bé, eixída ràpida. Ens agrupem uns quants del club: Xavi, David Vayà, David Sart, Ruben Climent, el Choco, Simó i jo. Després del caos inicial, passem el km 1 en 4'40'', pero el km 2 en 8'36''. Els nervis inicials ens fan engegar el "turbo" innecessariament (en la meua opinió, clar) ..

.. pero bé. Amb un ritme frenètic passem el km 14 amb 1H 0' 48'', a 4'20'' de mitjana, tenint en compte que encara ens falten 28 km per a meta. Una vegada enfilem Avgda.Tarongers i fém el canvi de senit, passem el km 16, i és en eixe punt on Simó i jo decidim despenjar-se'n del grup per a rodar amb més moderació. Pero en qüestió de un o dos minuts el grup s'ensescapa amb molta facilitat

Parle el tema amb Simó i ja decidim fer la guerra cadascú pel seu costat, quedant-me a uns 100 m del grup, i Simó una miqueta darrere de mi.
A partir d'ací, sincerament, em quede tranquil, llevat de la sensació de soledat, perque ja em fique a rodar a un ritme ni fort ni fluix, com se sol dir: "Sin prisa pero sin pausa", sense pressió.

I és este segon terç de marató, del km 14 al 28 el que més em va agradar, perque encara hi ha força, és per on vam còrrer per Blasco Ibányez, Aragó i el nostre Mestalla, el pont d'Aragó i la Pl. d'Amèrica, Glorieta, Colón, Xàtiva, Guillem de Castro, etc.El pas per la mitja, amb 1H32'30'' aprox. em va donar molta moral. En cas de no fracasar podría fer un bon temps..
.. i bé. A partir de Nicasio Benlloch i General Avilés comence a cansarme una mica, pero es podia suportar.

El punt sicològic del km 30 tenia ganes de passar-lo ja per a afrontar els 12 km finals amb sang freda. I així va ser. En passar Carrefour i Nou d'Octubre vaig prendre la decisió de beure'm un sobret de gel isotònic, i crec que va ser una bona decisió

Passant el pas elevat de les vies de renfe (km 36), em va animar vore a Kike Moret amb el micro donant moral als corredors. "Prueba superada". Queda altre entrebanc: el pas inferior de la rotonda del ams.

I ací sí que em vaig endur un esglai. Només clave la pessunya en la costera de baixada al pas inferior, la cama dreta se me va quedar engarrotada. Per sort, "coixo coixango" vaig continuar i se me va desbloquejar en uns 100 m., i en eixir del pas inferior, al poc, el km 38: "ja queda menys"



I, ara sí. Eixos 4 km, del 38 al 42, duríssims, per cansera, dolors als peus les cames, etc. pero, l'olor de la meta, del final, del descans, són durs, pero són "guay". Del 41 al 42 em va pareixer etern, pero de tant en tant sentía alguna coseta com " Va Micalet, que ja està..", i era veritat, ja estava ahí.

Des del km 30 que no veia el crono. Vaig pensar: "va, que siga sorpresa". En un primer moment estava una mica decebut, ja que esperava vore 3h 8', pero que collons, 3h10 i alguns segons també és bon temps, pa un "agüelàncano" fumador com jo, ja ho tinc bé, ja. N'estic segur que mai no milloraré este temps. Pero em dona lo mateix. Almenys he sigut "reina por un dia" i estic molt content

I també vulc agraïr des d'ací els bons consells i l'experiència del corredors veterans de "primera especial" com són Jose el Choco, Xavi Richart, Salva Pla, Pasqual, Salva, Juan, etc, que sense cap obligació m'han ajudat amb la seua veteranía.
I també dir que, encara que només duuc tres maratons, m'he adonat que la estratègia o la tàctica, com vulgam dir-li, és tan important com l'entrenament físic per afrontar una marató

I com també se m'acaben les dots de "literato", vaig a deixar d'escriure, que a bon seur us habré fet un cap com una "albarchina".
Un saludet a tots, i a còrrer bona cosa